Bungaku #23
Coi d'astèmia primaveral
Va, que vaig tard i de cul, però som-hi amb la newsletter del mes de març, que ve molt carregada! Avui us porto música, novetats en català, històries d’arreu del món, relats per llegir gratuïtament… Carregada, carregada!
Què ha passat
El 3 de febrer es va celebrar el Setsubun, que marca el final de l’hivern i l’inici de la primavera, i s’aprofita per foragitar els mals esperits i la mala sort llençant mongetes contra ogres. A Japonismo us ho expliquen!
Arriba el març, i amb ell desperten els insectes: aquest és el significat de keichitsu, l’estació del calendari tradicional japonès que comença el 6 de març. La gent de Nippon.com us ho expliquen als enllaços corresponents.
Aprofitant que és març, torna a xarxes la iniciativa #MarçAsiàtic, que busca fomentar la literatura asiàtica. Això no es limita només a Xina-Japó-Corea, sinó a qualsevol país del continent asiàtic. Però si us voleu centrar en el Japó i llegiu en anglès, l’estimada Alison Fincher, conductora del podcast Read Japanese Literature, va fer una llista de relats que es poden llegir gratuïtament i legalment en anglès. La llista la trobareu aquí, és força llarga! (per cert, espero poder-vos donar notícies ben aviat sobre una cosa relacionada amb aquest paràgraf 😏 Pista: 🌿⛩️)
Seguim amb literatura! La Universitat de Michigan ha publicat un llibre sobre Estudis literaris japonesos moderns (en anglès), tractant temes molt diversos, des de diversitat cultural (Okinawa), literatura ecocrítica, el manga o anàlisi de l’ús del llenguatge. El podeu descarregar gratuïtament i legalment (en anglès) des de la seva pàgina web.
Parlàvem de viersitat cultural d’Okinawa, però al nord també: els ainu de Hokkaidō. I podeu aprofitar per veure’n un tast a l’exposició temporal del Museu etnològic i de cultures del món! L’exposició aynu. Una cultura indígena del Japó és petitona, però molt ben enfocada i tractada. Hi vaig anar fa un parell de setmanes i em va agradar molt. Una pena que no mencionessis res de com el Japó els ha maltractat, però vaja. Una de les organitzadores, Queralt Casado, és una catalana que fa 9 anys que viu a Hokkaidō i treballa al Museu Nacional Ainu de la ciutat de Shiraoi.
I tanquem la sessió amb música: vaig veure passar per Bluesky aquest mix de jazz interpretat per músics japonesos. El primer tema és el famós Take Five de Brubeck, interpretat amb instruments tradicionals japonesos!
Què s’ha anunciat
Comencem amb les primeres publicacions en català de l’any!
La primera que us presento és La llibreria dels divendres, de Natori Sawako, que publica Columna amb traducció de Marina Bornas, sobre una llibreria ben estranya, amb uns llibreters ben excèntrics.
A l’estació de Nohara, als afores de Tòquio, hi ha una petita llibreria on, segons diuen, sempre trobes el llibre que més necessites llegir… encara que tu no ho sàpigues.
La segona novetat és de l’editorial Lapislàzuli, i es titula La poeta Panpan girl, de Suzuki Shizuko. És un recull de haikus en edició bilingüe i traduïts per alumnes de l’acadèmia d’idiomes Som Japó, de Girona.
També han aparegut un parell de reedicions: El meu amor Sputnik, de Murakami (Empúries, trad. Concepció Iribarren), i Rashōmon i altres contes, de Ryūnosuke Akutagawa (1984, trad. Albert Nolla). Especialment content amb aquesta reedició d’akutagawa, que té la que per im és la millor tria de relats d’aquest autor, tant en català com en castellà.
Pista: 🐛
Què he fet
A aquestes alçades no us sorpenrà que us digui que he estat preparant clubs de lectura. La cerimònia, de Sayaka Murata, va ser divertidíssim de preparar. L’autora de La noia de la botiga 24 hores busca fer-nos sentir incòmodes, i ho aconsegueix amb alguns relats magistrals.
També vam aprofitar la reedició de Rashōmon a 1984 per fer-ne club de lectura: rellegir Akutagawa és com trobarme amb un vell amic. Els relats d’El paravent de l’infern i el de Mandarines em semblen espectaculars, si bé són absolutament diferents. Llegiu-los!
Un altre club de lectura japonès va ser amb Kitchen, de Banana Yoshimoto, un altre llibre que m’agrada molt! La cuina com a espai liminal i per cuidar els altres, el consumisme dels anys 90 al Japó, una dona trans fugint dels clitxés… Especialment m’agrada el segon relat, el de Moonlight Shadow, que afegeix una mica de realisme màgic a la barreja.
I finalment El caminante, del meu esimadíssim Natsume Sōseki. Aquest va costar més, perquè obre molts temes que desenvolupa (millor) a Kokoro (que tindrem d’aquí poc en català! Amb traducció d’Albert Nolla! CRIDO!), i hi ha moltes coses que són tan subtils i lligades a comportaments culturals que se’ns escapen… Per sort vaig trobar un assaig boníssim (en anglès) que em va ajudar moltíssim a entendre què passava al llibre!
I els següents clubs de lectura, què? Doncs toquen Fantasmes del tsunami, el llibràs de Richard Lloyd Parry que va publicar La segona perifèria (quin bon ull que tenen!) amb traducció d’Anna Llisterri. el llibre segueix un poblet al nord de Fukushima on els protocols de seguretat contra el tsunami van fallar, i explora per què ho van fer. Com deia l’editor, al final els fantasmes és el record que et deixa el llibre: fa anys que el vaig llegir i ecnara el tinc clavat a la ment. És un llibre preciós, que no cau en el morbo per explicar una situació molt dura. Absolutament recomanat.
L’altre que he de preparar és El hijo predilecto, de Yuko Tsushima. Tsushima és la filla d’Osamu Dazai, però no escriu com ell: se centra en mares solteres, com la seva pròpia (Dazai es va suïcidar quan Yuko tenia 2 anys, deixant la mare soltera) i en les dificultats per trobar un espai.
Pista:
🍋
📚
Què he llegit
He anat una mica de banda a banda del món: primer a Corea amb el llibràs que ha portat l’editorial Males Herbes, El que fem bé és demanar perdó, de Lee Ki-ho amb traducció directa d’Elia Rodríguez. Un llibre sobre fer el bé i fer el mal i, cosa estranya en aquests països, amb molt d’humor.
He viatjat a Islàndia amb la Saga de Kórmakr, una saga islandesa (dels vikings, simplificant) sobre el deure, l’honor i l’amor amb tot de poesia entremig, amb traducció directa del norrè per Inés García (adesiara). He volat a Oman amb els Cossos celestes de Jokha Alharthi (Les hores, trad. directa de l’àrab de Margarida Castells), seguint les petjades de 3 generacions de dones amb els canvis socials i de costums que hi ha hagut al país. Me n’he anat a Japó amb clubs de lectura, he passat per Estats Units i la Xina seguint tot de gent del col·lectiu LGTB a la distopia (?) de Xina Muntanya Zhang, de Maureen McHugh (Chronos, trad. Lluís Delgado). He visitat Ruanda amb Nostra Senyora del Nil, un llibre de Scholastique Mukasonga, ruandesa criada a Burundi. El llibre explora els conflictes racials entre hutus i tutsis, la influència dels països europes, la religió i les tradicions en un internat femení prop de les muntanyes Virunga, on viuen els últims goril·les de muntanya (on vivia Dian Fossey, la primatòloga de de Gorilas en la niebla). He viatjat al Mèxic màgic de la mà de Juan Rulfo amb el seu llibre Pedro Páramo, i me n’he anat a un altre planeta amb Argila alienígena, d’Adrian Tchaikovsky (Chronos, trad. Octavi Gil).
Estic molt content amb els llibres que he estat llegint, la veritat. Tots m’han agradat molt, i buscar literatures de fora d’Europa m’encanta.
Ho deixem aquí? Que tingueu un bon mes de març!
(no hi ha més pistes, però si creus que saps de què va, ja saps què fer!)