Bungaku #13
Kanjis, lavabos i més llibres.
Després d’un novembre carregat de novetats literàries, entrem a un desembre molt més tranquil. Som-hi!
Què ha passat
Com ja va sent costum, mirem el calendari tradicional japonès de 24 estacions, el nijūsekki: hem tancat el novembre amb el 小雪 shōsetsu, l’estació de les “petites nevades”, i ens trobem en ple 大雪 taisetsu, l’estació de les “grans nevades”.
Cada 12 de desembre se celebra el Dia del Kanji, en què s’anuncia el Kanji de l’any: un kanji que resumeixi els darrers 12 mesos. Se celebra el temple Kiyomizu-dera de Kioto, on un senyor amb una cal·ligrafia bastant horrible (segurament afectada pel fet de fer servir una brotxa de pintor) dibuixa el kanji en directe. Aquest any ha sigut 金 kin/kane, que vol dir “or”, en referència a les medalles que va guanyar el país als Jocs Olímpics de París, però també a les acusacions de finaciació il·legal als que es va haver d’enfrontar el PLD, el partit que ha estat governant el Japó els últims anys.
El 2023 va ser l’apassionant 税 zei/mitsugi, que vol dir “impostos”. Trepidant. No gaire millor va ser el del 2022: 戦 sen/ikusa “guerra”, en referència a la invasió russa d’Ucraïna i l’assassinat de l’ex-primer ministre Shinzo Abe. El del 2021 tampoc va ser gaire sorprenent: va tornar a ser 金 kin/kane (“or”), en referència a les medalles que va guanyar el país als Jocs Olímpics de Tòquio i a altres èxits esportius d’atletes japonesos. Realment hi ha molt poques sorpreses i la cerimònia és una mica així, però què hi farem.
I no és que sigui un anunci, però no sabia que a Fukuoka hi hagués un museu dedicat als lavabos, el Museu Toto, on es repassa la història d’aquesta instal·lació: des de mers forats a terra a lavabos extraordinaris amb rajolins d’aigua i sons incorporats. Un dels punts àlgids de qualsevol viatge al Japó, sens dubte.
Parlant de lavabos, espero que hàgiu vist la pel·lícula Perfect Days, on es veuen alguns dels lavabos públics més moderns de Tòquio.
Què s’ha anunciat
Després d’un novembre impressionant amb 3 publicacions de Mishima i una de Tanizaki, aquest desembre va més tranquil. De fet, tan tranquil que no he vist que es publiqui res del japonès. Tampoc he trobat cap anunci pel 2025, encara, però estarem atents. De tota manera, el 2024 ha sigut un molt bon any per la literatura japonesa en català: 13 publicacions (de les quals 2 són reimpressions) fan que el 2024 sigui l’any amb més novetats, superant el 2011 (10 publicacions) i el 2019 (9 publicacions). Trobareu els títols i altres dades a la meva base de dades.
També cal celebrar que Soc un gat, de Natsume Sōseki (Navona, trad. Marta Moya) ha arribat a la 2a edició. Aquest clàssic de Sōseki fa servir un gat com a narrador per parlar-nos de la societat de l’època i del mateix escriptor. Tant de bo aquesta notícia serveixi perquè Navona continuï apostant pels clàssics japonesos!
Mentrestant, en el sector del manga seguim d’enhorabona: tot i que ha baixat el ritme, al Saló del Manga s’han anunciat aquestes publicacions de cara al 2025:
Solanin és un coming-of-age (o Bildungsroman si us va més l’alemany) de dos graduats d’universitat. Doraemon no necessita presentació. Nausicaä de la Vall del Vent, escrita i il·lustrada per Hayao Miyazaki, és l’obra en què es va basar per fer la pel·lícula homònima. Nana ens presenta dues amigues, Nana O. i Nana K., i com intenten mantenir l’amistat entre fama, romanç i música, amb Tòquio de rerefons.
Què he estat fent
Doncs preparar clubs de lectura, una mica com sempre. Aquest mes han sigut La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawabata (Viena, trad. Albert Nolla), que ja us en vaig parlar el mes passat, i L’escopeta de caça, de Yasushi Inoue (Quid Pro Quo, trad. Jordi Mas). Aquest últim és una autèntica perla: una història de 60 pàgines on 4 persones diferents li expliquen una teranyina de relacions a un escriptor. Explicat així sembla estrany, però de debò que és una lectura preciosíssima.
Què he llegit
De tot el que he llegit aquest mes, vull destacar Onnagata i altres contes, de Yukio Mishima (Edicions del Cràter, trad. Albert Nolla) per diversos motius:
Tenir Mishima en català és una cosa a destacar, ara i sempre. Si a més la traducció és d’Albet Nolla, ja és de traca.
Els relats són espatarrants. Mishima era una bèstia literària, i aquests relats en són prova.
La tria de relats és boníssima: permet veure les múltiples facetes de l’escriptor en poques pàgines. L’obsessió per la mort i la bellesa de la guerra, la seva passió pel teatre kabuki, els seus anys de joventut marcats per la relació amb altres estudiants, el debat entre Occident i el Japó tradicional…
Per mi és, clarament, una de les lectures de l’any.
A part d’aquest, també m’he llegit:
Actes humans, de Han Kang. Un llibre duríssim i alhora absolutament preciós sobre uns fets relas a Corea l’any 1980: unes manifestacions prodemocràcia liderades per estudiants i aixafades per un exèrcit desbocat. Es calculen més de 1000 morts víctimes de l’exèrcit. No té res a veure amb els altres llibres de Han Kang i alhora es nota que l’ha escrit ella. Absolutament imprescindible, i ara hi ha una reedició a La Magrana.
Las dos rivales, de Sawako Ariyoshi. L’editorial Errata Naturae fa unes edicions absolutament precioses, i aquest llibre no n’és cap excepció. Ens parla del doctor Hanaoka Seishū (1760-1835), que durant l’època Edo va ser el primer doctor al món en fer servir anestèsia general. Les protagonistes del llibre, però, són la dona i la mare d’aquest, en un subtil retrat del patriarcat de l’època.
I fins aquí! Apalins, que tingueu bones coses i ens llegim l’any que ve!